La professora Estela Farías Torbidoni és especialista en l’estudi de l’activitat física en entorns naturals. Professora de l’INEFC de Lleida i investigadora principal del Grup d’Investigació Social i Educativa en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (GISEAFE), conversem sobre les potencialitats de la prescripció esportiva a Catalunya pel que fa al vincle salut i natura, els reptes que planteja la gestió dels espais naturals com a actius de salut.
Més enllà de l’esport, es comença a parlar d’“Exercici Verd” o “Green exercice”. Què aporta la natura a la pràctica esportiva i al benestar de les persones?
Quan parlem d’esport i natura, el concepte «esport» pot resultar una mica restrictiu. L’esport és un concepte institucionalitzat i regulat per normes; per això, per a nosaltres és molt important fer un matís terminològic, ja que la realitat que estudiem abasta molt més: parlem d’activitat física, és a dir, del moviment a la natura.
A la natura hi pots anar a fer observació d’ocells des d’un mirador, o a fer un pícnic en un berenador, o hi pots anar a moure’t. Aquest moviment pot ser caminar, córrer, fer excursionisme o fer activitats nàutiques com la piragua. La idea clau d’aquest binomi entre natura i activitat física (o exercici físic, que també és un concepte diferent del d’esport) és que unim dos elements que està àmpliament demostrat que generen un gran benefici.
D’una banda, el moviment i l’activitat física en si mateixos ja són positius. Caminar pot tenir poc impacte per a una persona que està molt en forma, per a una persona gran o amb mobilitat reduïda, caminar, encara que sigui una mica, és molt beneficiós, sobretot des del punt de vista de la prevenció. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho planteja com una recomanació a escala mundial perquè el sedentarisme és un problema global molt greu, equiparable al tabaquisme; la inactivitat física provoca problemes de salut a curt, mitjà i llarg termini. Moltes de les problemàtiques de l’edat adulta i la vellesa deriven, precisament, d’aquest sedentarisme.
Per això, l’OMS recomana moure’s i caminar com a mínim mitja hora al dia. I en això no serveix fer cinc hores de cop un sol dia i després no fer res la resta de la setmana: cal una dosi diària d’activitat física. Està demostrat que aquesta regularitat, a banda de prevenir malalties, aporta una gran sensació de benestar gràcies a tot un procés fisiològic que es desencadena amb el moviment i que abasta aspectes cognitius, físics i emocionals.
També està més que demostrada la influència positiva del contacte amb la natura, així com l’impacte negatiu de la seva absència, un fet molt lligat al disseny actual de les ciutats i al fet que la gran majoria de la població viu en zones urbanes. S’ha comprovat que només el fet de visualitzar el verd ja aporta beneficis, però si a sobre hi fem activitat física, aquests efectes es multipliquen.
Aquí és on conflueixen els dos actius. Si vas a jugar un partit de bàsquet a una pista urbana, et sentiràs bé, però et faltarà la connexió amb la natura, que actua en l’àmbit sensorial: olfactiu, auditiu, visual… una connexió de receptors que potencia el benestar integral de la persona. Quan parlem de Green Exercise (Exercici Verd), ens referim precisament a aquesta confluència tan potent: sumar els beneficis intrínsecs de l’exercici als beneficis que ens aporta el contacte amb la natura.
El concepte de Green Exercise està guanyant protagonisme arreu del món.
Hi ha una gran quantitat d’evidències científiques consolidades en aquest sentit, amb estudis sectorials centrats en la infància, l’adolescència, l’etapa adulta i les persones sèniors o de la tercera edat. Un dels conceptes clau que s’investiga actualment és, precisament, l’impacte combinat de la manca de moviment i la manca de contacte amb la natura, ja que ambdues mancances causen nombrosos problemes de salut física, mental i emocional.
Aquest camp s’està estudiant des de moltes perspectives. En un dels extrems trobem, per exemple, els Banys de Bosc, on es podria discutir si el benefici prové principalment del contacte estàtic amb la natura i no tant del moviment en si. Tota aquesta evidència s’està demostrant amb grups específics i perfils clínics concrets: s’estan fent recerques empíriques desplaçant persones amb depressió o pacients amb cardiopaties a entorns naturals per avaluar científicament com evoluciona el seu estat. Els resultats de totes aquestes línies d’investigació són molt clars: el moviment controlat, aplicat amb la dosi adequada per a cada perfil i combinat amb l’entorn natural, fa «bingo», ja que potencia enormement els beneficis terapèutics i el benestar general.
Recentment, ha estat aprovada la prescripció d’activitat física als sistemes de salut…
Des de l’INEFC vam participar en el projecte europeu EUPAP (European Model for Physical Activity Prescription), un model de prescripció d’activitat física que està molt desenvolupat a països com Suècia i Anglaterra. A Catalunya, aquest enfocament acaba d’aterrar formalment amb programes que donen continuïtat a les línies de l’EUPAP, integrant professionals graduats en ciències de l’activitat física i de l’esport directament en el suport als Centres d’Atenció Primària (CAP).
La idea és senzilla: si una persona va al metge perquè té determinades patologies o una manca de salut, dins de la visió de la salut global i al costat de la medicació o les pautes d’alimentació, rep també una prescripció d’activitat física. Aquí és on vam incidir nosaltres: en com aconseguir que la incorporació del moviment esdevingui una mesura real de prevenció i acció. El repte principal és que si una persona no ha fet mai exercici i té limitacions de mobilitat, sovint no sap per on començar. Per això, la recomanació mèdica s’ha de vincular directament als actius de salut del territori, un concepte que encara no és gaire conegut.
Què és exactament un actiu de salut?
Un actiu de salut és, en essència, tot allò que t’afavoreix el benestar. El primer pas és que la ciutadania prengui consciència que allò que té al costat ho és; de vegades ho tenim a tocar de casa i mai ho havíem vist des d’aquesta perspectiva. Pot ser des de les classes de ioga que es fan dos cops per setmana al casal del poble, fins als itineraris saludables a prop de casa o, fins i tot, un parc natural.
Per exemple, ara mateix des de l’INEFC estem estudiant el Parc de Collserola com un actiu de salut per a tota la població que hi viu a prop. És un entorn de natura proper que, gràcies a una bona xarxa de senders, convida la gent a sortir a caminar. Sempre serà molt millor i més beneficiós caminar per aquests camins propers a la natura, encara que hi hagi més usuaris, que fer-ho per un carrer urbà asfaltat.
Quin vincle hi ha entre prescripció esportiva i prescripció verda?
Conceptualment, la prescripció verda neix de prendre consciència del binomi entre salut i natura. Ens permet fer confluir l’activitat física, la salut pública, la salut emocional, la cohesió social i la conservació del medi ambient. Es genera un cercle virtuós: en apropar la població a la natura, la persona en gaudeix i en treu un benefici directe per a la seva salut, fet que incrementa automàticament la seva valoració i el seu desig de conservar aquest entorn. Òbviament, aquesta prescripció s’ha d’adaptar a cada perfil: per a una persona gran amb problemes de mobilitat o inseguretats, un parc urbà ben dissenyat, amb verdor i espais segurs per caminar, serà el seu actiu de salut ideal. En canvi, per a una persona de 30 anys, la recomanació òptima pot ser perfectament una ruta en bicicleta per la muntanya.
Com es pot garantir un accés equitatiu i segur als espais naturals com a espais de salut? Quins factors socials o territorials ho condicionen?
Pel que fa als espais naturals protegits —o aquells que compten amb un òrgan de gestió propi, que és la línia que més he estudiat—, quan parlem d’accés equitatiu hem de tenir en compte diversos factors. D’una banda, elements logístics i econòmics com l’existència de transport públic o l’impacte dels aparcaments de pagament. D’una altra, la necessitat de dissenyar itineraris adequats per a les diferents etapes de la vida: si un espai només ofereix senders estrets i amb forts pendents, estem deixant fora una gran part de la població gran o amb mobilitat reduïda.
L’equitat s’ha d’entendre des d’una perspectiva integral: accessibilitat econòmica, física i també social. Cal crear espais que funcionin com a punts de trobada comunitària i que despertin un sentiment d’arrelament i afecte cap a l’entorn (attachment). Així mateix, no podem oblidar la perspectiva de gènere i la percepció de seguretat, aspectes clau perquè tothom pugui gaudir d’aquests espais amb tranquil·litat.
Actualment, els parcs estan treballant intensament per garantir aquest accés públic i gratuït. De fet, la mateixa Llei de l’Esport ja recull que qualsevol persona té dret a una garantia d’accés a la pràctica física; per aquest motiu els equipaments esportius es distribueixen de la manera més equitativa possible arreu del territori, un criteri que s’ha d’aplicar exactament igual a la natura. És evident que encara existeixen biaixos, ja que és complex abastar totes les necessitats simultàniament. Per exemple, les demandes de la infància són totalment diferents de les de l’adolescència. Per a corregir-ho, cal dotar el territori d’una infraestructura verda diversa: des d’una bona xarxa d’itineraris amb diferents nivells de dificultat fins a àrees recreatives integrades a prop del bosc dissenyades per a un ús familiar.
Quin paper juga el sector esportiu en aquest nou ecosistema?
Dins del sector hi ha una gran diversitat d’entitats esportives. És cert que a aquelles que es dediquen exclusivament a la competició pura, tot això els pot quedar una mica lluny, però hi ha una part de l’activitat esportiva que té com a objectiu principal la sociabilització i l’educació. En realitat, aquesta corresponsabilitat és molt transversal. Un bon exemple és un programa de la Diputació que consistia a aprofitar les zones naturals o verdes properes a les escoles per a crear itineraris saludables; d’aquesta manera, els pares i mares podien aprofitar el temps mentre deixaven la canalla a les activitats extraescolars per fer una petita caminada. Un altre cas és el municipi de Margalef, que ha dissenyat itineraris saludables de mitja hora i hi aplica incentius per crear hàbit.
Més enllà de l’entitat en si, el que és realment crucial és entendre que tot això respon a un disseny tècnic. Si a una persona que no ha sortit mai a caminar li recomanem un itinerari de 5 quilòmetres, li provocarem una sensació d’esgotament tan gran que no voldrà tornar a sortir. Per tant, cal prescriure i recomanar molt bé el «què s’ha de fer». La prescripció ha de ser progressiva: deu minuts al dia la primera setmana, després quinze, i si pot ser acompanyat d’un amic o de la parella, millor. Amb aquesta lògica, aconseguirem que en tres mesos aquesta persona estigui fent els 5 quilòmetres de manera natural i hagi agafat adherència a l’hàbit.
En el procés de la prescripció, el personal mèdic coneix perfectament la part fisiològica i clínica de la salut, però sovint no disposa de les eines tècniques ni de les estratègies socials per afavorir aquesta adherència a l’exercici. És aquí on entren els professionals de l’activitat física i de l’esport, sigui vinculats a entitats o actuant de manera transversal. Aquests professionals entenen les persones, tenen coneixements de la condició física i de la biomecànica, i saben què li va bé a cada cos, a quina progressió pot aspirar i quina és la dosi exacta que necessita per produir un benefici real sense arribar a l’esgotament, a la lesió o a una situació d’incomoditat. Per aquest motiu, en el desplegament de la prescripció de l’activitat física a Catalunya, s’estan convocant places específiques als CAP per a incorporar persones amb aquest perfil tècnic.
Avui dia ens trobem amb molt d’intrusisme, tutorials a Internet i, fins i tot, la possibilitat de demanar pautes directament a la intel·ligència artificial. Tanmateix, el valor diferencial del professional és fer entendre que l’exercici requereix una dosi i una progressió personalitzades: ni tot és vàlid per a tothom, ni qualsevol moment és l’adequat. Cal conèixer els riscos de salut als quals ens exposem, i això requereix un exercici d’educació transversal per a la població. Fer un passeig suau caminant a un ritme tranquil per a una persona pot ser igual de beneficiós que per a una altra anar a córrer durant quaranta minuts per una altra zona.
L’augment de la freqüentació als espais naturals planteja reptes de gestió evidents. Com ha de ser l’equilibri entre salut, activitat física, conservació?
Per aconseguir un equilibri real, un autèntic win-win on guanyin tant la natura com l’activitat física i la salut, hem de treballar sobre tres eixos fonamentals.
El primer, el de l’accessibilitat i equitat: l’entorn ha de ser proper, inclusiu i accessible per a tothom, contemplant les necessitats dels diferents perfils de població.
El segon, el de la professionalització del sector. El disseny de l’espai, el suport on es fa l’activitat física, sigui un equipament o un recorregut a l’aire lliure, ha de respondre de manera rigorosa a unes necessitats. No es tracta simplement d’obrir itineraris, sinó de dissenyar itineraris adaptats a cada perfil. Això requereix analitzar qui ve, què busca, què troba i què troba a faltar; però també hem d’estudiar qui no ve i per què no ho fa. Aquesta mirada professionalitzada, sovint acompanyada de programes de descoberta o guiatge, és el gran canvi que vivim. Per a activar aquests espais, a més de les infraestructures, cal el coneixement: és necessari un guiatge inicial que afavoreixi l’autonomia de la persona, cosa que li permet actuar independentment de si el programa s’ha acabat o el monitor fa vacances.
El tercer, el de la conservació i la responsabilitat. Atreure gent a un entorn natural té conseqüències evidents. Són espais fràgils que cal cuidar; no és el mateix caminar per un carrer asfaltat que per un sender forestal. Hem de conèixer els usuaris i treballar l’accessibilitat d’una manera científica i pluridisciplinària, integrant totes les ciències que hi conflueixen. Cal tenir molt clar que la natura s’ha de conservar de manera estricta perquè, si es degrada, quan hi anem ja no ens aportarà el benefici que hi anàvem a buscar.
Quan aconseguim equilibrar correctament aquests tres eixos, els beneficis que s’identifiquen en les persones actuen a tres nivells ben clars: el físic, aquell que notes quan acabes cansat, però ple d’energia per l’alliberament d’endorfines l’emocional, el que deriva del fet que desconnectes, relaxes la ment i aconsegueixes apartar-la de preocupacions, i el social i comunitari, ja que compartir l’activitat física al medi natural ens fa més receptius amb els altres, creant vincles d’arrelament i un sentit de comunitat lligat al lloc.
Quin paper creus que ha de jugar, en aquest sentit, la Taula de Salut i Natura?
Penso que la Taula ha de ser, fonamentalment, un espai de trobada. Tal com està plantejada, permet connectar de manera directa el sector de la salut, el de la conservació i els espais naturals, i el sector esportiu entès en aquest sentit ampli que comentàvem. És el lloc on cadascú ha de buscar la peça del costat que encaixa amb la seva: és una sinergia inherent i transversal on no cal que vingui ningú extern a unir les peces. Malgrat tot, és cert que encara existeixen reticències fruit del corporativisme, amb debats sobre a qui li correspon fer què, i que tot plegat xoca sovint amb la lentitud pròpia de l’administració.
Així mateix, l’ús d’aquests actius s’ha de pensar molt bé des de la gestió del territori.
Per exemple el programa de Taitxí als Parcs que promou l’Ajuntament de Barcelona. És evident que fer una classe a l’aire lliure aporta una manera de respirar i d’interactuar completament diferent. Això no obstant, l’ús d’aquests actius de salut s’ha de planificar correctament per àrees o itineraris, garantint la compatibilitat de les activitats, ja que si estàs fent taitxí amb gent gran potser no és idoni que et passin patinadors a un metre de distància.
Parlant de finançament…
Ens trobem davant d’un sector a punt d’esclatar per una qüestió demogràfica i de costos. L’esperança de vida és cada vegada més alta, i el gran repte actual és millorar les condicions en què la població arriba a la vellesa. En aquest sentit, l’activitat física i el moviment a la natura s’han de veure com una inversió que genera un estalvi net en l’administració pública.
El model suec, que ha inspirat països com Portugal o Malta adaptant-lo a les característiques de cada territori, ho té molt estudiat: cada euro invertit en la salut d’una persona gran mitjançant el moviment en la natura es tradueix en una reducció de la despesa posterior en l’atenció a cardiopaties i altres problemes de salut crònics. A les regions del nord d’Europa està molt consolidat. A Suècia, per exemple, el govern es va fixar com a objectiu a deu anys que tota la població tingués un espai verd o una zona per a fer activitat física a una distància mínima de casa seva. A Catalunya encara tenim moltes limitacions en aquest aspecte, i per això cal treballar-ho a fons, també en l’entorn urbà.
I mirant cap al futur?
El benefici del contacte amb el medi natural ha estat una obvietat que moltes generacions han viscut de forma orgànica. Tanmateix, els canvis en la urbanització i en els hàbits socials, com el fet que els infants ja no juguin sols al carrer o a la natura del voltant dels pobles, han provocat que es perdi aquest contacte tan elemental.
En aquest sentit, el concepte suec del Friluftsliv (la vida a l’aire lliure), que defineix la seva societat i que no han perdut, és molt inspirador. A Suècia la recepta d’activitat física (FaR) està vinculada amb la filosofia Friluftsliv, la vida a l’aire lliure. El fet que per exemple, a Suècia, nens i nenes van de dotze anys solen fer excursions de dies sense cap adult és molt impactant. Si eduquem la població fent-li creure que la natura és un entorn exclusivament perillós, condicionarem del tot la seva manera d’apropar-s’hi.
Estic convençuda que l’evolució d’aquest model serà exponencial, perquè la societat té una necessitat real de natura, de moviment i d’acompanyament professional. La prioritat absoluta per als pròxims deu anys ha de ser cohesionar totes aquestes mirades, salut, activitat física i medi ambient, en una mateixa estratègia. Hem de dissenyar rutes que s’adaptin a les necessitats de les persones reals, alhora que aprenem a protegir l’entorn, perquè si la natura es degrada, ja no ens podrà aportar el benefici que hi anàvem a buscar. La Taula de Salut i Natura té un paper clau per articular aquestes connexions tan necessàries per a la nostra salut pública.
