La tasca de Laia Sadurní com a guia de bosos terapèutics i facilitadora de la connexió amb la natura es veu enriquida pel seu bagatge artístic i per la mirada profunda i espiritual del vincle entre salut i natura, que ha cultivat a través de la seva participació a l’associació Silene.
Descobrim la seva experiència, visió, i observacions sobre les persones que participen en els banys de bosc, així com la seva mirada sobre el paper de la Taula de Salut i Natura de Catalunya.
Pots explicar-nos com ha estat la teva trajectòria personal i com l’art i la natura s’han anat combinant en la teva vida i en la teva pràctica com a guia terapèutica?
Durant 10 anys vaig estar vivint a Bèlgica, explorant la relació entre cos, dansa i moviment. Treballava molt amb ballarins, des des de la comprensió corporal, posant molta atenció a l’anatomia, la medicina tradicional xinesa, el chi kung, i amb una visió preventiva de les lesions. Es tractava d’escoltar el cos, des de la propiocepció i protecció d’un mateix, incloent la dimensió somàtica.
Vaig vincular aquestes projectes també amb entitats socials, dirigides a persones amb necessitats especials, amb persones grans i amb escoles amb infants… A través del propi cos, les persones s’expressaven a sí mateixes i també com es relacionaven amb el medi.
També vaig col·laborar amb projectes d’arquitectura sobre la relació del cos amb el medi, especialment en entorns urbans. Sempre des de la mirada artística vam fer moltes sortides a l’espai públic, estimulant dinàmiques de percepció per construir la visió pròpia de com cadascú treballa el seu cos i la seva relació amb l’entorn. El projecte artístic Cartografies, que es va exposar al MACBA, se centrava en el vincle entre les persones i el seu territori. Vaig estar fent cartografies emocionals i humanes, cartografies fetes des de la mirada personal: què està passant en aquests espais, en aquests llocs sense urbanitzar, i com la representació gràfica de l’espai condiciona la percepció. La clau era conèixer bé el territori —tant si és urbà com si no, si hi ha mar o muntanya— i activar els espais com a llocs de socialització que prenen sentit quan hi anem. En resum, buscàvem cartografiar el teu propi territori abans de fer una acció.
Aquestes experiències em van ajudar a adquirir una gran “maleta d’eines”, en gran part gràcies al treball conjunt amb les altres professionals. Professionals que m’ acompanyaven en les intervencions (educadors socials, psicòlegs, artistes, …) i que a més a més eren els que donaven continuïtat. Vaig treballar amb artistes que es movien en l’àmbit de la salut, sempre amb aquesta mirada multidisciplinaria. L’art visual, l’art d’expressió i de moviment, m’han permès desenvolupar tècniques d’expressió sensorial. I ser conscient que cada persona té una manera única d’estar en contacte amb l’entorn.
Tot això forma part del meu bagatge artístic: la recerca de la percepció i la propiocepció del cos i dels sentits (llum, color, tacte).
I aleshores van arribar els boscos…
Moltes de les intervencions, sobre tot amb nens, ja eren al bosc, per descobrir la natura, i amb la resta de participants anàvem freqüentments als parcs, rius i espais verds en espais públics.
Al tornar de Bèlgica vaig decidir fer la formació en Guiatge de Boscos Terapèutics, que em va donar un marc més definit dins el guiatge forestal de banys de bosc. Vaig poder aprofundir en la relació directa amb el bosc: entendre com funciona el bosc i com funciona el cos. Si al analitzar el corpus social entenem que no és només un cos, sino una societat, en la natura també veiem que mai és només un arbre, és una comunitat.
El que es desprèn de tot això és que la natura no és un paisatge inert: formem part de la natura, som una interrelació viva amb tot el que està succeint i amb tot el que és viu, animals, aigua… Som part d’això: no és un decorat.
Considero que cada terapeuta o guia té el seu propi bagatge i s’ho fa a mida. Cadascú té unes competències diferents segons el seu recorregut: en el meu cas, l’art, entès com a relació cos-entorn. D’una recerca de molts anys, d’un voler entendre la realitat urbana. Primer a Barcelona, després a Bèlgica, on va aparèixer la natura, i després a la Garrotxa. Aquí em vaig vincular amb el territori i amb l’Associació Silene, que treballa el patrimoni tangible i intangible, la bellesa i el silenci. Per mi va ser un puntal, i em vaig dir “vull treballar des d’aquí”. Així que tot el guiatge que faig va acompanyat des d’aquesta mirada de Silene.
A la Garrotxa tot és natura, hi ha boscos preciosos, però crec que es pot arribar al mateix resultat amb natura de proximitat i de seguretat, on la gent se senti còmoda i sigui accessible.
Des de la teva experiència com a guia de banys de bosc i facilitadora de connexió amb la natura, què observes en les persones quan es permeten aquest temps de silenci i presència al bosc?
El més bonic és veure com desenvolupen eines pròpies, com canvia la seva manera de relacionar-se amb la natura. Moltes persones em diuen: “Ara, quan vaig a la natura, ho visc d’una altra manera”. Es crea un vincle. Comencen a veure allò que és viu, el que respira, a reconèixer els cicles del bosc i a entendre que també en formen part. Ja no és una observació racional, sinó una vivència: “Jo també en formo part”. Cada estació i cada moment ofereixen un missatge diferent, i la persona aprèn a detectar els ritmes i els cicles.
Un altre efecte molt important és el que genera el silenci, el caminar pausat i la presencia plena, el que en japonès s’anomena shinrinyoku. Això diferencia els banys de bosc d’altres pràctiques també molt vàlides en la natura: aquí estàs amb altres persones, però sense parlar. La gent expressa sovint que s’ha sentit molt acompanyada i que ha sentit pertinença al grup, tot i el silenci. És un altre llenguatge, subtil, on emergeixen les emocions.
És molt bonic tot el que he pogut anar veient de primera mà. Ara fa quatre anys que treballem amb el programa “Retroba l’equilibri”, conjuntament amb una doctora del CAP de les Preses, per oferir sortides a la natura a persones amb estrès, depressió o angoixa. Es tracta d’un programa estructurat, de dotze sessions, que es desenvolupa entre les Preses, la Vall d’en Bas i Olot.
Vaig començar des de zero, amb la idea de crear un programa centrat en el territori, que permet fer aquest recorregut terapèutic. Al llarg d’aquests anys hi han passat moltes persones. Ara s’està duent a terme un estudi científic per part de doctores i psicòlogues, i pròximament se’n farà l’anàlisi de dades. Han estat tres anys d’experiència que han servit per constatar que hi ha una gran demanda i, sobretot, per comprovar la satisfacció de les persones participants: surten contentes i fan seu el procés.
Com creus que les pràctiques com els banys de bosc poden contribuir al benestar integral —físic, mental i espiritual— en una societat tan accelerada com l’actual?
Crec fermament que cal baixar el ritme. Estem continuament sol·licitats per fer les coses amb pressa: tots els sentits estan constantment estimulats, sobretot els auditius i sensorials, i això genera soroll, estrès, poca claredat i poca capacitat per saber on som i com estem. Tot passa molt ràpid i és molt sorollós.
Els banys de bosc ofereixen un espai perquè cada persona trobi el seu ritme propi, deixant de banda les exigències socials o familiars. Entrar a la natura permet que les persones trobin aquest moment d’aturar-se. Tot l’organisme es deixa “gronxar” per l’entorn: ningú et jutja, i això genera un estat de retrobar-se amb un mateix. Ens adonem que som molt petits dins de tot el que passa, i que moltes coses no les podem controlar.
Quan parem, el cos ens dóna moltes respostes, però no estem acostumats a escoltar-lo. Cal buscar espais afables, de bellesa, on retrobar qui som realment com a éssers humans. En la natura passen moltes coses, sempre, les formigues, el canvi de fulles, un tronc mort…, però sovint no els prestem atenció. Accedir al silenci interior permet detectar altres temes que sovint no emergeixen quan vivim amb la mirada dispersa. Cada persona posa la seva mirada allà on troba les seves pròpies respostes. I d’aquesta manera la gent recupera la confiança.
I, òbviament, hi ha també tots els beneficis físics: els derivats de l’aerobiologia forestal, de l’activitat, de la respiració conscient, de l’obertura dels sentits, la presència i la respiració profunda per fruir de l’atmosfera del bosc. Tocar, deixar anar, no apretar, no tenir tensions… tot ajuda a que el sistema parasimpàtic es posi en funcionament en un modalitat que no és la de la urgència.
La clau és veure els beneficis a llarg termini, i per això és desitjable mantenir en el temps la pràctica d’hàbits saludables, a mida de cadascú.
També cal entendre la salut integral: no perdre de vista que la salut és molt àmplia. No és només anar al CAP i rebre una recepta; la salut és present en molts aspectes de la vida: en la meva xarxa, en les persones que m’acompanyen, i, també, en el fet de poder portar-les a la natura.
En la natura no hi ha jerarquies: és un espai més horitzontal, on tothom camina al seu ritme, cadascú en el seu procés. S’hi genera una vinculació social des de l’empatia i el suport, i no des de la jerarquia.
I després hi ha la dimensió espiritual: la natura ens porta cap al transcendent. Ens fa sortir a trobar-nos amb la meravella, amb la bellesa. Els infants ho fan de manera natural. És molt impactant quan un adult recupera aquest estat psicològic, de retrobar-se amb l’encís, amb la capacitat de meravellar-se, gràcies a la natura. Sovint arriba després d’un estat de decepció o de cansament. No es tracta d’emportar-te coses materials de la natura a casa, sinó d’experimentar aquest estat interior.
Segons la teva experiència, com haurien de ser les formacions per a guies de banys de bosc i activitats terapèutiques en natura? Quines competències, habilitats o valors creus que són imprescindibles per poder acompanyar les persones de manera segura i efectiva?
És un gran tema. Com he dit, considero que cadascú té unes capacitats i un bagatge.
Potser el primer cal preguntar-se: a qui volem formar? És a dir, centrar-nos en qui és la persona. I una cosa diferent, què vol fer exactament aquest persona. Crec que és molt necessari ordenar el que es vol fer, el que es fa i el concepte de teràpia.
No és el mateix si parlem de formacions per a professionals sanitaris, de si volem formar a altres professionals amb experiència en acompanyar persones: de com hauríem de reconèixer l’experiència acumulada, com s’hauria de fer una valoració dels anys de pràctica, ens cal una validació, aquesta ha de ser quantitativa o qualitativa? També cal tenir un bon coneixement de l’entorn.
I tenir en compte que hi ha solucions diferents per persones diferents: algunes pràctiques poden ser adequades per adolescents, però potser no per persones grans. Cada guia és una persona que compta amb eines pròpies, que té la seva pròpia idiosincràsia, bagatge i experiència, i treballa millor amb unes persones que amb altres. Resumint, crec crec que la formació hauria de ser flexible i ampliable, aplicada al context de cada guia.
Hi ha tot un debat sobre com regular-ho, com establir titulacions i reconeixements, i determinar quins formats i formadors són prioritaris segons l’experiència prèvia. Això és un dels objectiu de l’associació Batec Natura, de la que també formo part.
Un element que considerem molt important és tenir la mirada molt vinculada al propi territori. Com a guies, treballem en relació al que passa en el nostre territori, que és únic: mar, muntanya, entorn urbà… Des de Batec natura plantegem una feina en xarxa amb altres guies i amb altres professionals, per compartir coneixement i pràctiques, metodologies i experiències, pero tenint en compte que hi ha guiatges que no es poden intercanviar: cada guia coneix el seu territori.
Des de l’Associació Silene, treballeu especialment el vincle espiritual entre les persones i la natura. Com s’integra aquesta dimensió en les vostres activitats i com reacciona la gent davant d’aquesta proposta?
A Silene integrem la dimensió espiritual de manera respectuosa i oberta, sempre buscant que cadascú pugui connectar amb la natura segons la seva sensibilitat i ritme. No imposem cap pràctica concreta: es tracta d’acompanyar i facilitar experiències que permetin la presencia plena i l’observació de l’entorn.
Les persones reaccionen molt positivament. Sovint es sorprenen de com poden sentir-se connectades sense necessitat de parlar, simplement sentint el bosc i observant els seus processos. Molts comenten que és una manera de retrobar-se amb un mateix, amb un espai intern de silenci i respecte.
La dimensió espiritual es manifesta en la percepció del cicle de la natura, la bellesa dels paisatges, el silenci, els ritmes estacionals i la vida que hi ha al bosc. Aquesta experiència permet que cadascú tingui un diàleg intern amb el que l’envolta, reforçant la connexió amb l’entorn i amb la seva pròpia sensibilitat.
Aquesta aproximació facilita també la relació social horitzontal dins dels grups: tots compartim l’espai sense jerarquies, amb empatia i respecte, i això contribueix a un benestar més integral —físic, mental i espiritual.
Quina evolució o tendència detectes en les teràpies i programes basats en la natura? Creus que la societat i el sistema de salut estan més receptius a aquesta connexió?
A Catalunya he pogut anar a diversos fòrums i considero que hi ha molt interès. S’està intentant donar visibilitat a iniciatives des de diferents àmbits: recerca, salut i educació. Podríem dir que les teràpies basades en la natura comencen a ser una mica populars i s’han començat a integrar dins del sistema.
Ja s’ha publicat literatura i recursos sobre el tema, i, a l’igual que passa amb la formació, crec que encara hi ha una mica de barreja de conceptes: què és teràpia forestal, què és immersió al bosc, què és una pràctica terapèutica… Encara no està completament ordenat, i moltes persones no saben exactament qui fa què i amb quina metodologia.
Tenim molts professionals pioners, alguns estan treballant en xarxa, com estem veient en molts Centre d’Atenció Primària (CAPs), amb les Referents de Benestar Emocional i Comunitari (RBECs), i en alguns hospitals,… A la Garrotxa per exemple ja estem interconnectats. La qüestió és com s’extrapola i es consolida en altres territoris.
Hi ha molta varietat en les ofertes: es plantegen cicles de sessions de 12 dies, de 6 dies, o sortides d’1 cop al mes. Cal ordenar-ho perquè l’usuari pugui saber quines activitats de salut s’ofereixen i quines li convenen, facilitant un catàleg per al pacient i per al professional sanitari.
Un metge no pot prescriure una pràctica que no ha provat, per això és important establir protocols per validar la intervenció dels guies. És essencial conèixer la persona i el lloc. En aquestes pràctiques el factor humà és molt important: però això repeteixo cadascú ha de saber quines són les seves competències.
Crec que la figura del guia és polièdrica, però que no tothom pot fer tot. Hi ha persones gent amb capacitat per ser educadores i transmetre amor per la natura, però no és suficient. Cal interpretar les situacions del grup, llegir el llenguatge de la natura, adaptar-se a la pluja o a altres condicions, i tenir una intuïció fina per connectar amb el grup i amb l’entorn.
Sempre cal humilitat, recordant que la natura no és mai completament domèstica i que cada situació és única.
Des del teu punt de vista i el de l’Associació Silene, què espereu o demaneu a la Taula de Salut i Natura de Catalunya? Quin paper creus que pot jugar per avançar en aquest camí de reconeixement del valor espiritual i terapèutic de la natura?
Crec que la Taula de Salut i Natura pot jugar un paper clau per ordenar i estructurar el sector. És important que tingui la capacitat d’escoltar i recollir les veus diverses, fer d’enllaç entre els diferents actors i donar continuïtat als projectes, evitant que iniciatives interessants comencin i desapareguin. La Taula pot consolidar experiències, amalgamar peces disperses, veure què funciona, generar sinergies que es nodreixin i, sobretot, garantir la durabilitat dels projectes i del seu funcionament.
És fonamental que els equips siguin multidisciplinaris, de manera que si falta un component, no es perdi tot el procés ni el coneixement generat.
Des del punt de vista espiritual, cal posar valor a tot el que és intangible. Per nosaltres, els valors espirituals són la base, com les arrels de l’arbre: el que més inspira és el que no es veu: la pertinença, els valors, la cosmovisió. Això és essencial per no fer coses desarrelades o amb una relació extractivista amb la natura. Crec que aquesta visió s’ha d’aplicar a tot el conjunt, no només a la figura del guia de boscos terapèutics.
Justament, això és el més valuós que les persones s’emporten quan participen en un bany de bosc: ha de servir per la seva manera de fer i relacionar-se amb el món. La salut, com hem vist, està vinculada a molts aspectes de la vida, no només al benestar físic immediat.
Aquesta perspectiva connecta amb la nostra feina tant a Silene com a Batec Natura.
I recordar que no sempre es poden clonar projectes: cada territori és únic i requereix adaptar-se a la realitat local, empapant-se de l’entorn i de la comunitat abans de ser capaços d’impulsar una iniciativa.
