La tasca de Laia Sadurní com a guia de bosos terapèutics i facilitadora de la connexió amb la natura es veu enriquida pel seu bagatge artístic i per la mirada profunda i espiritual del vincle entre salut i natura, que ha cultivat a través de la seva participació a l’associació Silene.
Descobrim la seva experiència, visió, i observacions sobre les persones que participen en els banys de bosc, així com la seva mirada sobre el paper de la Taula de Salut i Natura de Catalunya.
Pots explicar-nos com ha estat la teva trajectòria personal i com l’art i la natura s’han anat combinant en la teva vida i en la teva pràctica com a guia terapèutica?
Durant 10 anys vaig estar vivint a Brusel·les, i em va permetre explorar la relació entre cos, moviment i paisatge. Col·laborava amb ballarins i terapeutes des de la propiocepció i vaig formar-me amb coreografes que treballaven des de diferents tècniques somàtiques del moviment per una comprensió corporal integral i restauradora, així com amb la medicina tradicional xinesa i el Qi Gong.
Vaig col·laborar amb Art et Santé, que vincula el sector cultural i sanitari a través de la pràctica artística en entorns de cura, i rebre una formació amb Art in Hospital a Glasgow, per artistes que interveníem en l’àmbit de la salut, sempre amb aquesta mirada multidisciplinaria.
A partir d’aquí comencen els projectes, en col·laboració amb entitats socials, dirigits a persones amb necessitats especials, amb persones grans i amb persones vulnerables… A través de la percepció del propi cos, les persones s’expressaven en relació amb l’entorn i transcrivíen l’experiència (llum, color, tacte, equilibri…) a través de diferents llenguatges artístics. L’art visual, l’art d’expressió i de moviment, m’han permès desenvolupar tècniques i metodologies sensorials, per prendre consciència que cada persona té una manera única de percebre i relacionar-se amb l’entorn.
També vaig col·laborar amb projectes d’arquitectura i urbanisme impartint tallers a estudiants. Fèiem sortides a l’espai públic, estimulant dinàmiques de percepció per construir la visió pròpia de com cadascú habita el seu cos i la relació que estableix amb llocs determinats. Uns anys abans, a Barcelona, entre 2001-2006 havia dut a terme exploracions urbanes en barris en transformació traduint les experiències en cartografies subjectives i alguns dels projectes es van exposar al CCCB i al MACBA. Cartografies fetes des de la mirada personal: què està passant en aquests espais, en aquests llocs sense urbanitzar, i com la representació gràfica de l’espai condiciona la percepció. Conèixer bé el territori —tant si és urbà com si no, si hi ha mar o muntanya— i activar els espais com a llocs de socialització que prenen sentit quan hi passen coses.
Aquestes experiències em van ajudar a adquirir una gran “maleta d’eines”, també, gràcies al treball conjunt amb altres professionals que m’acompanyaven en les intervencions (educadors socials, psicòlegs, arquitectes paisatgistes, artistes, …) sumant les diferents mirades. Tot això forma part del meu bagatge artístic: la recerca en la propiocepció i percepció de l’entorn i la seva interpretació, a través d’afinar el cos i els sentits.
I aleshores van arribar els boscos…
Moltes de les intervencions, sobretot amb infants, ja les feia als boscos, per acompanyar-los a descobrir la natura amb una altra mirada, i amb la resta de participants anàvem sovint als parcs, rius i zones verdes d’espais públics urbans.
Al tornar de Bèlgica vaig decidir fer la formació en Guiatge de Boscos Terapèutics a la Universitat de Girona, que em va donar un marc més orientat al guiatge forestal de banys de bosc. Vaig poder aprofundir en la relació directa amb el bosc: entendre l’ecosistema forestal en relació amb el cos. Si observem el funcionament del corpus social amb la complexitat de comportaments i moviments que s’esdevenen, en la natura també veiem aquesta cerca d’equilibri en ecosistemes tan rics com els forestals, una comunitat d’arbres i molt més!
El que es desprèn de tot això és que la natura no és un paisatge inert: formem part de la natura, som una interrelació viva amb tot el que està succeint i amb tot el que és viu. Som part d’això, la natura no és un decorat.
Considero que cada terapeuta o guia té el seu propi bagatge que aplica en les seves intervencions, amb unes competències diferents segons el seu recorregut: en el meu cas, a través del llenguatge artístic, no verbal, que em va portar a explorar la relació cos-entorn, i de l’estima i vincle amb la natura que tinc des d’infant. D’una recerca de molts anys, d’un voler entendre la realitat que ens envolta i ens configura. Primer a Barcelona, després a Bèlgica, i ara a la Garrotxa.
Aquí em vaig vincular amb el territori i amb l’Associació Silene, que treballa des del patrimoni immaterial; els valors culturals i espirituals, la bellesa, la contemplació, el silenci… Per mi va ser un puntal, i em vaig dir que volia treballar des d’aquí. Així que tot el guiatge que faig va acompanyat d’aquesta mirada.
A la Garrotxa hi ha una natura de molta qualitat, hi ha boscos preciosos, però crec que també es poden assolir bons resultats amb natura de proximitat i accessible on la gent se senti còmoda i segura.
Des de la teva experiència com a guia de banys de bosc i facilitadora de connexió amb la natura, què observes en les persones quan es permeten aquest temps de silenci i presència al bosc?
El més bonic és veure com desenvolupen recursos propis, com canvia la seva manera de relacionar-se amb la natura. Moltes persones em diuen: “Ara, quan vaig a la natura, ho veig i visc d’una altra manera”. Es crea un vincle. Comencen a veure allò que és viu, el que respira, a reconèixer els seus cicles i a entendre que també en formen part. Ja no és una observació racional, sinó una vivència: “Jo també en formo part”. Cada estació i cada moment ofereixen un missatge diferent, i la persona aprèn a detectar els seus ritmes i cicles.
Un altre efecte molt important és el que genera el silenci, el caminar pausat i la presència, el que en japonès anomenen shinrinyoku. Això diferència els banys de bosc d’altres pràctiques també molt vàlides a la natura: aquí estàs amb altres persones, però sense parlar. La gent expressa sovint que s’ha sentit molt acompanyada i que ha sentit pertinença al grup, tot i el silenci. És un altre llenguatge, subtil, on emergeixen emocions i sentiments profunds.
És molt bonic tot el que he pogut anar veient de primera mà. Ara fa quatre anys que treballem amb el programa Retrobar l’equilibri, iniciat conjuntament amb la doctora del CAP de les Preses, per oferir sortides guiades a la natura a persones amb estrès, depressió o angoixa. Es tracta d’un programa estructurat, de dotze sessions, que es desenvolupa entre les Preses, la Vall d’en Bas i Olot.
Vaig començar des de zero, amb la idea de crear un programa centrat en el territori, que permetés fer aquest recorregut terapèutic en diferents itineraris de les valls garrotxines. Al llarg d’aquests anys hi han passat moltes persones. En paral·lel, s’ha anat duent a terme un estudi científic per part de doctores i psicòlogues, i pròximament se’n farà l’anàlisi de dades. Han estat uns anys d’experiència que han servit per constatar que hi ha una gran necessitat de propostes terapèutiques amb la natura i, sobretot, per comprovar la transformació de les persones participants: surten contentes i amb confiança per continuar fent el seu el procés
Com creus que les pràctiques com els banys de bosc poden contribuir al benestar integral —físic, mental i espiritual— en una societat tan accelerada com l’actual?
Crec fermament que cal baixar el ritme. Estem contínuament sol·licitats per fer les coses amb pressa: tots els sentits estan constantment sobre-estimulats, sobretot els visuals i auditius, i això genera soroll, estrès, poca claredat i poca capacitat per saber on som i com estem. Tot passa molt ràpid i és molt confús.
Quan parem, el cos ens dóna moltes respostes, però no estem acostumats a escoltar-lo. Cal buscar espais afables, de bellesa, on retrobar qui som realment com a éssers humans. A la natura passen moltes coses, sempre parla; petites files de formigues, el canvi de color de les fulles, un tronc mort…, però sovint no hi prestem atenció. Accedir al silenci interior permet detectar altres temes que sovint no emergeixen quan vivim amb la mirada dispersa. Cada persona posa la seva mirada allà on troba les seves pròpies respostes i d’aquesta manera la gent recupera la confiança.
I, òbviament, hi ha també tots els beneficis físics: els derivats de l’aerobiologia forestal, de l’activitat física, de l’obertura dels sentits, la presència i la respiració conscient i profunda per fruir de l’atmosfera del bosc… Tocar, deixar anar, no apretar, evitar tensions… tot ajuda a que el sistema parasimpàtic es posi en funcionament en un modalitat que no és la de la urgència.
La clau és veure els beneficis a llarg termini, i per això és desitjable mantenir en el temps la pràctica d’hàbits saludables, a mida de cadascú.
També cal entendre la salut integral: no perdre de vista que la salut és molt àmplia. No és només anar al CAP i rebre una recepta, encara que sigui verda; la salut és present en molts aspectes de la vida: en la meva xarxa, en les persones que m’acompanyen, i en el fet de poder portar-les a la natura. En la natura és genera un espai de relació més horitzontal, on tothom camina al seu ritme, cadascú en el seu procés. S’hi genera una vinculació social des de l’empatia i el suport, i no des de la jerarquia.
I després hi ha la dimensió espiritual: la natura ens porta cap al transcendent. Ens fa sortir a trobar-nos amb la meravella, el misteri, més enllà de l’aparença física. Els infants ho fan de manera natural. És molt impactant quan un adult recupera aquest estat psicològic, de retrobar-se amb l’encís, amb la capacitat de meravellar-se, gràcies a la natura. Sovint s’hi arriba després d’un estat de decepció o de cansament. No es tracta d’emportar-te coses materials de la natura a casa, sinó d’experimentar aquest estat interior.
Segons la teva experiència, com haurien de ser les formacions per a guies de banys de bosc i activitats terapèutiques en natura? Quines competències, habilitats o valors creus que són imprescindibles per poder acompanyar les persones de manera segura i efectiva?
És un gran tema. Com he dit, considero que cadascú té unes capacitats i un bagatge propis.
Potser el primer cal preguntar-se: a qui volem formar? És a dir, centrar-nos en qui és la persona i què vol fer exactament aquest persona. Crec que és molt necessari ordenar el que es vol aconseguir, el que es fa, com es fa i el concepte de teràpia.
No és el mateix si parlem de formacions per a professionals sanitaris, de si volem formar a altres professionals amb experiència en acompanyar persones: de com hauríem de reconèixer l’experiència acumulada, com s’hauria de fer una valoració dels anys de pràctica, ens cal una validació. Aquesta ha de ser quantitativa o qualitativa? També cal tenir un bon coneixement de l’entorn (camins, clima, espècies,…) en el que es duen a terme les activitats i intervencions.
I tenir en compte que hi ha solucions diferents per persones diferents: algunes pràctiques poden ser adequades per adolescents, però potser no per persones grans. Cada guia té unes eines pròpies, idiosincràsia, bagatge i experiència, i treballa millor amb unes persones que amb altres. Resumint, crec que la formació hauria de ser flexible i ampliable, aplicada al context de cada guia.
Després hi ha el tema de com regular-ho, com establir titulacions i reconeixements, i determinar quins formats i formadors són prioritaris segons l’experiència prèvia. Un dels objectiu de l’associació Batec Natura, de la que també formo part, és contribuir a ordenar-ho.
Un element que considerem molt important és portar la mirada molt vinculada al propi territori. Com a guies, treballem en relació al que passa en el nostre territori, que és únic: mar, muntanya, entorn urbà… Des de Batec natura plantegem una feina en xarxa amb altres guies i amb altres professionals, per compartir coneixement i pràctiques, metodologies i experiències, pero tenint en compte que hi ha guiatges que no es poden intercanviar: cada guia coneix millor el seu territori.
Des de l’Associació Silene, treballeu especialment el vincle espiritual entre les persones i la natura. Com s’integra aquesta dimensió en les vostres activitats i com reacciona la gent davant d’aquesta proposta?
A Silene integrem la dimensió espiritual de manera respectuosa inclusiva i oberta, sempre buscant que cadascú pugui connectar amb la natura segons allò que dona sentit a la seva vida, la seva sensibilitat. No imposem res, sinó que procurem acompanyar i facilitar vivències que afavoreixin la interioritat i una connexió més profunda amb la natura.
Les persones reaccionen molt positivament. Sovint es sorprenen de com poden sentir-se connectades sense necessitat de parlar, simplement sentint el bosc i observant els seus processos. Molts comenten que és una manera de retrobar-se amb un mateix, amb un espai intern de silenci i respecte.
La dimensió espiritual de la natura es manifesta en la percepció de la bellesa dels paisatges, el silenci, els cicles i ritmes estacionals i la vida que hi ha al bosc. Aquesta experiència permet que cadascú tingui una vivència interior amb el que l’envolta, reforçant la connexió amb l’entorn i amb la seva pròpia sensibilitat.
Quina evolució o tendència detectes en les teràpies i programes basats en la natura? Creus que la societat i el sistema de salut estan més receptius a aquesta connexió?
A Catalunya he pogut participar en diversos fòrums i considero que hi ha molt interès. S’està intentant donar visibilitat a iniciatives des de diferents àmbits: recerca, salut i educació. Podríem dir que les teràpies basades en la natura comencen a ser populars i hi ha interès en començar a integrar-les dins del sistema de slaut pública.
Hi ha molta literatura i recursos sobre el tema, i, a l’igual que passa amb la formació, crec que encara hi ha una mica de barreja de conceptes: què és teràpia forestal, què és immersió guiada al bosc, què és una pràctica terapèutica… Encara no està pou clar ni ordenat, i moltes persones no saben exactament qui fa què i amb quina metodologia.
Tenim molts professionals pioners, alguns estan treballant en xarxa, com en alguns Centres d’Atenció Primària (CAPs), amb les Referents de Benestar Emocional i Comunitari (RBECs), i en alguns hospitals,… A la Garrotxa per exemple ja ens coneixem i treballem en xarxa. La qüestió és com es consolida i s’extrapola en altres territoris.
Hi ha molta varietat en les ofertes: es plantegen cicles de sessions de 12 dies, de 6 dies, o sortides d’1 cop al mes. Cal ordenar-ho perquè l’usuari pugui saber quines activitats de salut s’ofereixen i quines li convenen, facilitant un catàleg per al pacient i per al professional sanitari.
Seria bo que els professionals mèdics que fan prescripció de natura haguessin fet l’experiència prèvia. És important establir protocols per validar la intervenció dels guies. És essencial conèixer la persona i el lloc. En aquestes pràctiques el factor humà és molt important: però això cadascú ha de saber quines són les seves competències i limitacions.
Crec que la figura del guia ha de ser polièdrica, però que no tothom pot fer de tot. Hi ha persones amb capacitat per ser educadores i transmetre amor per la natura, però no és suficient. Cal interpretar les situacions, llegir el llenguatge de la natura, adaptar-se a la pluja o a altres condicions metereològiques, i tenir una intuïció fina per connectar amb el grup i amb l’entorn i proposar les pràctiques més adequades a cada situació.
Sempre cal humilitat, recordant que la natura no és mai completament domèstica i que cada situació és única.
Des del teu punt de vista i el de l’Associació Silene, què espereu o demaneu a la Taula de Salut i Natura de Catalunya? Quin paper creus que pot jugar per avançar en aquest camí de reconeixement del valor espiritual i terapèutic de la natura?
Crec que la Taula de Salut i Natura pot jugar un paper clau per ordenar i estructurar el sector. És important que tingui la capacitat d’escoltar i recollir les veus diverses, fer d’enllaç entre els diferents actors i ajudar a donar continuïtat als projectes, evitant que iniciatives interessants comencin i desapareguin. La Taula pot consolidar experiències, amalgamar peces disperses, generar sinergies que es nodreixin i, sobretot, garantir la durabilitat dels projectes i del seu funcionament, consolidar el finançament.
És fonamental que els equips siguin multidisciplinaris per fer possible abordatges holístics, i que si falta un component, no es perdi tot el procés ni el coneixement generat.
Des del punt de vista espiritual, cal posar valor a tot el que és intangible. Per nosaltres, els valors espirituals són la base, com les arrels de l’arbre: el que ens sosté és el que no es veu; la pertinença, la creença, els valors i la cosmovisió. Això és essencial per no fer coses desarrelades o amb una relació extractivista de la natura. Crec que aquesta visió s’ha d’aplicar a tot el conjunt, no només a la figura del guia de boscos terapèutics.
Justament, això és el més valuós que les persones s’emporten quan participen en un bany de bosc: ha de servir per la seva manera de fer i relacionar-se amb el món. La salut, hauria d’estar present en totes les dimensions de la vida personal i col·lectiva, va molt més enllà del benestar físic immediat.
Aquesta perspectiva connecta amb la nostra feina tant a Silene com a Batec Natura.
I recordar que no es poden clonar projectes: cada territori és únic i requereix adaptar-se a la realitat local, amarant-se de l’entorn i de la comunitat local abans de plantejar com impulsar una iniciativa.
