Conversem amb qui ha esdevingut la cara visible de la Pedagogia Verda, que apel·la a un acompanyament en el desenvolupament de la persona des del contacte amb la natura.
La connexió entre les persones i la natura és una de les claus del benestar i la salut global de les persones. Tu t’has especialitzat en la investigació i desenvolupament d’aquest vincle amb la infància. Quines idees destacaries d’aquesta relació?
La pedagogia verda, que és l’enfocament que he creat i en el que porto treballant 25 anys, busca acompanyar el desenvolupament humà, entenent humà com persones dels 0 als 100 anys, amb el contacte amb la natura.
Per què comencem amb la infància? Perquè la infància és la base de les persones, i és on es veu més aquesta necessitat imperiosa de contacte amb la natura.
Els éssers humans, per raons de l’estructura corporal derivades del fet de caminar dempeus i la forma de la pelvis de la dona, i per raons metabòliques, com el desenvolupament del cervell , vam començar a néixer cada cop més prematurs. Es considera que una criatura humana hauria de venir al món amb 16 mesos, però ho fa només amb 9. Això ha estat una estratègia de l’espècie que fa que una part molt important del nostre organisme es completi a l’exterior, és a dir ens completem amb l’entorn.
D’aquesta manera ens convertim en éssers intel·ligents adaptables, molt capaços de canviar i de transformar-nos en i amb l’entorn. Els nostres organismes porten centenars de milers d’anys constituint-se d’aquesta manera, i portem només uns dos segles de societat molt urbanita que s’ha desconnectat de la natura i de la relació amb els altres éssers vius que constitueixen la biosfera.
Tenim moltes investigacions que mostren que els nens i nenes que creixen en contacte amb la natura es desenvolupen millor tant pel que fa a salut física com salut mental, i desenvolupen millor les capacitats, des de les motores, sensorials, emocionals, la creativitat, el llenguatge, tots els tipus d’inteligencia, la memòria, etc…
També disposem molts estudis en adults que demostren que quan estem amb la natura som millors: ens desenvolupem millor, ens comportem millor, som més sociables, més creatius, tenim més capacitat d’atenció, estem més relaxats, millorem la capacitat d’atenció i la memòria, i en general estem més sans, entenent la salut com a una forma de viure autònoma solidària i joiosa, entesa de manera integral, física i psíquica, i com a forma de plenitud i de realització de l’ésser humà.
Que demanda faries cap a les escoles ?
Les escoles i les institucions educatives, però també les econòmiques, laborals, sanitàries, municipals, tots tipus d’institucions, tenen una responsabilitat molt gran perquè són les que han de vetllar per a la salut de les persones.
La salut entesa en aquest sentit ampli, i per tant es tracta de contribuir a la salut de tots: l’espècie humana no pot estar sana si totes les altres espècies estan malaltes. La salut també és una forma de viure autònoma i solidària i joiosa de totes les espècies, té, per tant, també a veure amb l’harmonia i l’equilibri en la xarxa de la vida.
Quin missatge t’agradaria transmetre a les famílies?
Crec que estem assistint en una espècie de ping-pong de culpabilització recíproca entre escoles i famílies.
Aquests dies s’està fent públic el fet que els infants estan arribant a l’etapa d’educació infantil amb trastorns del desenvolupament, derivats de l’abús de pantalles en les edats molt petites. Molts especialistes portem denunciant des de fa anys que les pantalles estan separant l’infant de la natura, que és, en primera instància, la cara i ulls de la mare.
Alhora assistim a la implantació de programes de digitalització molt controvertits en les escoles.
Doncs en lloc de posar-se a treballar junts hi ha aquest enviament de retrets entre escola i família. Crec que no es tracta de buscar culpes sinó de treballar conjuntament pel benestar, la salut i el desenvolupament dels infants.
Els parcs naturals tenen un paper crucial en la preservació de la biodiversitat i l’oferta d’entorns naturals per a activitats recreatives. Com creus que poden contribuir en l’acompanyament?
Jo crec que tots els espas naturals haurien de convertir-se en entorns terapèutics. Han de ser analitzats i estudiats bé, tenint en compte també els éssers humans – de vegades des dels entorns socials s’oblida la natura i des dels sectors naturals s’obliden les persones – i plantejar-los com a espais terapèutics, restauradors.
Espais de salut que vinguin a completar l’enorme falla que està tenint ara mateix el sistema social tecnològic, per una manca de maduresa, sentit i d’ètica, som a un moment crucial on hem de prendre consciència i actuar en conseqüència o la destrucció del tot serà enorme: parlem d’espècies, natura, però també de cultura i de la pròpia espècie humana.
Som a un moment clau i totes les persones hem de col·laborar deixant de banda els egos, i treballar per cuidar l’arrel per garantir que passi el que passi pugui rebrotar. Hi ha una tasca infinita a fer i cal fer amb molta intel·ligència, amb molta capacitat reflexiva i sentit crític, i l’hem de fer posant sempre, sobre qualsevol altre, els interessos de la vida, de la preservació i la dignitat de la vida i de la cura a la vida.
Vas publicar “Educar en verde”, “Patios vivos para renaturalizar la escuela…”En quins projectes estàs treballant actualment?
D’una banda, treballo assessorant escoles en la renaturalització dels espais i de les seves pràctiques. I de l’altra faig formacions a docents i altres professionals, com arquitectes, pediatres, psicòlegs… perquè integrin la dimensió de l’acompanyament humà en contacte amb la natura a les seves feines i en els seus espais, amb les persones de 0 a 100 anys.
Què t’agradaria que es fes realitat els anys vinents?
M’agradaria que els espais naturals de Catalunya i la resta de territori espanyol i europeu poguessin acollir aquest concepte d’acompanyament humà en contacte amb la natura.
Que passin a ser entesos no només com a espais de coneixement intel·lectual, recreatius i d’oci, i passin a ser considerats espais de salut, de salut integral entesa en sentit ampli.
M’agradaria que les institucions, governs i responsables polítics i administratius prenguessin prendre consciència de quina és la seva responsabilitat en la salut. La salut que no es pot desvincular de la salut de la biosfera, dels ecosistemes. I de com aquesta transformació en la visió ha d’estar basada en el desenvolupament del contacte: no podem tenir una terra superecologica i a les persones tancades en edificis de formigó i acer.
Crec que l’ecologia no ha de ser només tècnica i ha de ser també humana: deixar de banda el dualisme persones i natura i tenir visió unitària. Sabem que som els humans els que han de canviar perquè pugui canviar la relació amb l’entorn.